Sí! Jo estic orgullós de poques coses.
Estic orgullós que sentir-me orgullós dels meus orígens i no ser un fill de puta.
Estic orgullós de no haver seguit ideologies despersonalitzadores i justificadores de comportaments parasitaris. Quan la normalitat era ser conformista amb elles jo vaig elegir el dubte i la raó basada en el contrast de les fonts d'informació i la pràctica argumentativa.
Estic orgullós de tenir un pare que em va ensenyar amb la seua pràctica més que no pas amb els seus arguments què és ser una persona digna de saber què vol dir “responsabilitat”. I a patir per això quan calga, i a no enfonsar-se per això perquè saps que qui no en té aquestos sentiments no és ningú.
Estic orgullós de no haver cregut en la bogeria col·lectiva que es va apoderar de les ments del poble valencià fa uns anys i que ha posat València en el mapa dels països corruptes i inviables en economia productiva, endeutats en un cercle viciós i infernal de qualificació per sota de deficient.
Estic orgullós de no haver-me deixat anar en la follia consumista fins a l'esclat de la crisi present i haver tingut sempre clar que la seua fi era la mateixa que el seu afany en viure el present en el futur. El no res.
Estic orgullós de no haver viscut per damunt de les meues possibilitats. De haver esperat dotze anys a canviar de cotxe. De no haver comprat més que un habitatge. De no tenir més deutes que els normals per sobreviure i no viure a costa del patiment d'uns altres.
Estic orgullós de poder servir a alguns que m'ho demanen en allò que els fa falta.
Estic orgullós de no haver votat l'any passat a cap partit copartíceps de l'actual desgavell opac i insostenible i que ens amenaça amb l'inevitabilitat d'un Capitalisme Universal amb Valors Asiàtics.
Estic orgullós de no ser espanyol i de no sentir-me desgraciat per ser-ho.
Estic orgullós de sentir la pertinença a la mateixa espècie animal i la mateixa ètnia que Lluís Vives, valencià.
Estic orgullós de la meua ànsia de saber i no conformar-me amb el que sé i que compartisc amb aquell i altres companys encara vius. Estic igualment orgullós d'haver compartit amb ells de vegades la lectura dels textos d'aquelles persones mortes però amb les idees més vives que mai en les nostres neurones i mirades còmplices.
Estic orgullós haver ajudat a aclarir els dubtes d'algun@ alumn@ errat o errada. Estic tan orgullós com per a suportar els continus fracassos en aquest sentit amb molts altres que no troben ara per ara les respostes a les seues preguntes.
Estic orgullós d'animar a aclarir les preguntes abans que donar les respostes als problemes que es plantegen o em plantege jo.
Estic orgullós de saber que la falta de responsables implica l'assumpció de la responsabilitat col·lectiva. I, per tant, que aquesta és la coartada perfecta per al criminal.
Estic orgullós per haver posat el meu humil gra d'arena mullada en aquesta terra eixuta i erma per reconstruir un paisatge tolerable als sentits i a la raó.
Estic orgullós d'haver donat classe en l'IES Lluís Vives. Estic orgullós d'haver compartit el meu horari amb companys de faena excel·lents i millors companys encara per a la lluita contra la injustícia.
Estic orgullós d'haver donat classe allí a alumnes que hui són el futur del meu país i no haver contribuït al seu fracàs amb els entrebancs i colzades traïdores de la indiferència i el menyspreu dels que no són més que insectes voladors i / o reptadors de les venerables columnes del seu claustre o les escales centenàries que pugen cap a voltes de cels barrocs impossibles de restaurar.
Estic orgullós de la tasca feta pels companys que eren abans que jo i que són ara allí després de la meua breu estada. Aquesta tasca que es mostra en el coratge i la coherència de les accions reivindicatives pacífiques i dignes en un territori de corrupció i vassallatge incondicional.
Estic orgullós de l'herència que les pàgines escrites per Joan Lluís Vives al segle XVI justifiquen la raó i la fermesa de la joia dels joves deixebles front a la burla i l'escarni com a instrument corromput de la classe dominant per si mateixa i no per una altra raó més digna d'aquest nom.
Estic orgullós d'haver col·laborat i de col·laborar-hi en la mesura de les meues possibilitats a fer d'aquest món i d'aquesta terra concreta un entorn més humà i menys deshumanitzat.
Estic orgullós de no ser un tertulià a sou d'algú o alguna cosa indigna. Estic orgullós de no dependre del que hi diuen allà per sentir-me millor. Per què sé que el meu discurs és millor i el seu és un rosari de fal·làcies.
Estic orgullós de què aquesta ciutat haja reunit ahir a milers de joves que són el futur d'ella per denunciar la vergonya que els commou i que no els atura a empassar-s'ho tot amb il·lusions il·luses, i que la meua filla hi haja estat també.
Estic orgullós que hagen plantat cara el sistema i que l'hagen fet caure la seua careta pseudohumana. Encara que han patit i patiran el dolor físic. Sé per experiència que el plaer espiritual cura tota ferida i endreça tots els trencaments d'ossos.
Estic orgullós de la societat que encara existeix per defensar aquests xiquets i xiquetes valentes, encara que no li donen més ressò que 4 minuts de noticiari televisiu en el millor dels casos.
Estic orgullós de què els companys no hi hagen acabat amb la seua por amb la inacció i que hi pensen en el futur amb l'esforç com a senyal de combat.
Estic orgullós de què aquell Institut d'Ensenyament Secundari siga el Primer Institut en marcar el camí cap a la victòria de la societat front a la dictadura dels financers saquejadors de poblacions i territoris.
Hui faré protesta de la vida i taparé la boca a la mort. Ningú em podrà enfonsar per això. Aquest és el meu orgull.
07/01/2012
Rafeef Ziadah - "Nosotros enseñamos vida, señor"
Si alguna volta algú ha pensat que la poesia no servia per a res que escolte, llisca, reflexione després de vore això!!!
Salutacions i els millors desitjos per al 2012!!!
18/12/2011
Notícies relacionades amb les Protestes en 2011 - > Stack Shared from Delicious...
| |||||||||||
24/08/2011
Ens demanen comprensió, concreció, serenitat???
Després d'un estiu més remogut del que és habitual tornem a sentir els vells crits dels defensors de l'stablishment... Comprensió: cap a les mesures en marxa i per vindre... Concreció; tanmateix de les alternatives a un discurs monocord i avorrit, a més d'inútil per a solucionar res del que es pretén com a remei.. Serenitat, per últim, no per analitzar avantatges i desavantatges de les dites mesures, sinó per a poder empassar-se-les sense líquid i aviat!!!
I mira que no falten idees alternatives, fins i tot des de dins del sistema que ja es veu una Revolució Global en marxa:
1.- Els capitalistes demanant contribuir amb els seus impostos al suport d'un sistema desgavellat.
2.- Alguns d'ells proposant alternatives per corregir la desocupació, que, per descomptat, implicaria l'augment de la Despesa Pública...
Res tu! A la que diuen els amos d'Europa, Reforma parcial de la Constitució de 1978 sense referendum!
Estan volent anticipant-se a una Revolució política i social que acabe amb l'Estat actual???
Continueu en la sintonia!!!
I mira que no falten idees alternatives, fins i tot des de dins del sistema que ja es veu una Revolució Global en marxa:
1.- Els capitalistes demanant contribuir amb els seus impostos al suport d'un sistema desgavellat.
2.- Alguns d'ells proposant alternatives per corregir la desocupació, que, per descomptat, implicaria l'augment de la Despesa Pública...
Res tu! A la que diuen els amos d'Europa, Reforma parcial de la Constitució de 1978 sense referendum!
Estan volent anticipant-se a una Revolució política i social que acabe amb l'Estat actual???
Continueu en la sintonia!!!
22/06/2011
Creant l'Escola que volem! Creant el Món que volem!
No recorde qui va dir primer que l'Escola és l'Assaig General de la vida política posterior. Importa poc recordar-ho ara més que no comprendre la profunditat d'aquesta afirmació.
L'escola fins ara ha estat espill de la societat que l'ha creada, moltes voltes d'una manera desordenada, però, amb els seus problemes, s'ha revelat com a eina imprescindible per a la conformació del capital humà necessari per a la construcció social. Lloc de socialització bàsica, crea els lligams imprescindibles en el procés de formació de la personalitat, igualment crea els sistemes d'aprenentatge bàsics des de la prova/error fins a la memorització més o menys organitzada dels continguts, a més de fer possible l'assumpció dels rols que, després, seran els definitius en la vida civil. Cap societat pot defugir la necessitat d'inversió en aquest aspecte, salvat fins i tot pel mateix Adam Smith en la seua obra "La Riquesa de les Nacions" de la crema de l'Estat Caritatiu (que no del Benestar) heretat de l'Edat Mitjana.
Ara bé, la crisi global del Sistema Capitalista ens obliga a replantejar el futur del model d'Escola que va implantar fa ara uns 200 anys a la llum de les conclusions a què arribem des de la crítica que aquest model ha rebut al segle passat i de les potencialitats que s'albiren en l'aplicació de les reformes metodològiques, tecnològiques i didàctiques en els últims anys, després de les heroiques lluites per implantar models alternatius al dominant en la Història del nostre país.
Ara, en mig de l'ofensiva més forta contra l'Escola Pública des del Franquisme, amb el fracàs més absolut del model massificat, competitiu i autoritari que s'exemplifica en la taxa de fracàs escolar més alta del món civilitzat equiparable, amb el replantejament dels models arcaitzants sexistes i autoritaris com a ridícula solució a la pèrdua de valors que la mateixa classe dominant ha provocat des de la seua posició de predomini, amb l'excusa de l'assoliment de competències bàsiques com a motor de la fragmentació social en favor de la cada volta més segregada i exclusiva classe dominant via l'aprofundiment del gap tecnològic (amb les implantacions de les TIC sense donar el accés a la societat al coneixement que l'empodere amb el seu ús) i la marginació social per l'embrollament conscient de l'ensenyament de la llengua per a evitar l'accès de les classes populars a l'articulació del discurs alternatiu i alliberador (amb la implantació de les línies multilingües que emmascaren la caquèxia del model pseudeestructuralista neoescolàstic que ha fet inviable l'accés a les eines més bàsiques del discurs a les noves generacions en un moment històric clau com el nostre); ara, amb el descrèdit més clarament expressat que mai amb la incapacitat del sistema per a donar una altra alternativa que la reculada cap la situació inicial del procés històric del capitalisme travestida de solució (el Reset Anyway del Windows irònicament elevat a la categoria de Veritat Suprema i Signe dels Temps), i amb el paroxisme en la defensa d'allò indefensable com a norma en la popularització de la banalitat que es troba en les múltiples tertúlies, tant de la premsa del cor com de la premsa suposadament seriosa i realment dominada per poders econòmics que laminen qualsevol intent de conformació d'un discurs alternatiu amb la desqualificació irracional com a únic argument; ara, i no abans, ens ha tocat viure i hem de plantejar-nos el futur de la nostra societat, per tant de les/dels nostres filles i fills, i, per tant, de la Nostra Escola.
Com que aquest vol ser un lloc de propostes i no solament de reflexions passe a proposar línies d'acció mai incompatibles amb altres que s'han plantejat i que ara queden per vore quines seran les que tindran més èxit en l'objectiu de resistir l'ofensiva al·ludida abans, però que, en aquest cas, suposen el disseny previ d'una nova manera d'organitzar la societat fora de les que fins ara han servit per aconseguir els avenços que els drets socials i l'Estat del Benestar han suposat i que ara són més que res incapaces de fer front a soles a l'ofensiva del capitalisme neomanchesterià. Torne a dir, línies d'acció no incompatibles, de la mateixa manera que la lluita del moviment obrer tradicionalment ha estat compatible amb la pervivència de modes d'organització social i procediments de socialització preexistents com el cristianisme social en moltes ocasions, i no per això es varen assolir igualment els objectius mínims que es plantejaven des de les organitzacions obreres.
Ara, canviant el que hi haja que modificar en la fórmula concreta d'organització, no podem deixar de vore com a compatibles les diferents vies d'acció i socialització del moviment obrer i l'esquerra, com els sindicats, les associacions de veïns o les associacions de productors i/o consumidors, amb les noves formes organitzatives horitzontals i distribuïdes del moviment 15-m, així com l'ús massiu de les xarxes socials i la seua compatibilitat amb les assemblees i accions pacífiques i assertives que conformen el teixit actual d'aquestes xarxes socials que han demostrat la seua capacitat d'acció i repercussió el present any 2011.
Però quan se'm demane què té que vore tot això amb l'Escola del Segle XXI hem de posar-nos a parlar sobre els nous objectius i la metodologia per al seu assoliment futur.
-> 1) L'Escola ha de ser una estructura horitzontal i democràtica. El que vol dir que no podem reproduir els models socials verticals i/o piramidals fracassats, ni l'autoritarisme desacreditat per la ineficàcia amb la corrupció en tot el món. Si la solució per a la política del nostre temps és el Govern Obert, amb la Transparència com a punt clau que permet la cohesió de la Societat Civil, ara i aquí, les Noves Escoles seran aquelles en les quals la Participació Efectiva de totes les parts de la Comunitat Educativa es farà possible amb la creació d'estructures horitzontals i obertes en les quals l'Assoliment dels Objectius siguen les úniques bases sobre les quals s'edifique el Nou Organigrama. Si algú em diu que això és sedició li replicarem que no és ni serà aquesta la primera volta que les Comunitats Educatives han anat per davant en la història política de la Humanitat amb les seues formes d'autoorganització i autogestió en contextos històrics encara més difícils que els actuals. Per a concretar -> Els alumnes i els progenitors han de participar, no solament en el procés d'aprenentatge, sinó en el procés gestor de les Comunitats Educatives, aportant i criticant els procediments emprats però sempre amb la idea clarament compartida per tots els agents educatius de la Comunitat de l'Assoliment dels Objectius Mínims i el planejament del que serien els Objectius Màxims de millora. S'ha d'acabar, per tant, amb el Dèficit Democràtic també en la Nova Escola. La reivindicació que vertebra el nou moviment del 15-m ha de ser també la reivindicació bàsica de la nova revolució escolar.
-> 2) Els Objectius de la Nova Escola han de ser replantejats a la llum de les exigències d'Assoliment de les Competències Bàsiques per a tota la Comunitat Educativa, el que significa que TOTA la Comunitat Educativa s'haurà d'implicar en l'assoliment d'aquestes competències bàsiques i, per tant, el rol de docent/discent haurà de variar en funció de l'assoliment efectiu d'aquestos nivells independentment del nivell de qualificació previ del qual es partisca en el moment inicial a l'entrada en la Comunitat Educativa. El rètol de l'Antiga Acadèmia de: "Que ací no entre qui no sàpiga Geometria!" s'ha de canviar al de "Ací s'aprèn de tot i es comparteix tot el saber que siga útil als nostres objectius". Certament això té relació amb l'aprenentatge de les TIC i les seues aplicacions didàctiques, però també amb les noves metodologies que potencien el treball col·laboratiu i no competitiu i que es basen en comportaments assertius i no desqualificadors ni desmotivadors per part de cap dels agents de la Comunitat Educativa. Els tallers d'aprenentatge hauran d'alternar-se amb les classes d'ensenyament reglat, i la participació ha d'estar oberta, per definició, a tots els membres de dita la Comunitat.
Per tant, les noves formes de lluita han d'estar en primer lloc en la planificació de la nova estructura de la Comunitat Educativa.
Emulant la capacitat de mobilització i generació de repercussió mediàtica del moviment 15-m, l'única opció de resistència de l'Escola Pública com a estructura vertebradora de la Nova Societat Igualitària i Col·laborativa en un context sostenible econòmicament parlant i cohesionat des del punt de vista social es basa en la conformació de Comunitats Educatives cohesionades al voltant de l'assoliment d'objectius comuns, organitzades amb la participació de tots els agents de la Comunitat (el nombre d'individus no ha de ser un impediment si el consens majoritari és aconseguit), i amb l'ús massiu de la difusió dels esdeveniments i fites assolides per l'acció d'aquestes noves Comunitats amb els nous mitjans que les noves Tecnologies de la Comunicació i la Informació ens proporcionen junt amb l'ús de les tecnologies tradicionals, premsa escrita, p.ex.
Per tant, com hem de plantejar-nos el proper curs 2011-12?
Hem d'esperar el pitjor de l'administració educativa sempre. La seua col·laboració serà puntual i episòdica però el seu objectiu no ha de ser emmascarat per una legitimació política que es troba fora de la Realitat de les Comunitats Educatives. Aquestes han d'aprendre a funcionar sense dependre de la capacitat de finançament cada volta més reduïda i buscar formes alternatives de finançament com els espectacles i esdeveniments que mostren, al mateix temps, les capacitats dels centres educatius de crear valor social i material amb l'ensenyament dels continguts, tecnologies i procediments metodològics de l'Ensenyament General i Específic de cada centre educatiu. Les Fires, Maratons Benèfiques i/o Exposicions i Mostres de les produccions fetes en i/o al voltant de la Comunitat Educativa s'hauran de convertir en mitjans de finançament d'aquesta, alhora que dóna una eixida a molt de capital humà balafiat per la Crisi Sistèmica.
No hem d'esperar el professorat cap suport en la implementació de les TIC o en la formació en les noves formes metodològiques. Hem de posar-nos en marxa pel nostre compte, usant les múltiples comunitats que estan ploriferant en les xarxes socials, i en Internet en general, i que ens ofereixen un amplíssim ventalls de recursos i materials. Hem d'imitar el seu funcionament virtual i desvirtualitzat en tallers concrets en els centres educatius.., tallers oberts a tota la comunitat educativa, perquè la generalització en l'ús de les TIC empodera la mateixa Comunitat Educativa per a prosseguir la seua tasca al llarg de la vida dels membres individuals de la Comunitat i, al mateix temps, permet la difusió i l'expansió per emulació dels exemples inicials per tot el territori, i, per últim, posen l'acció educativa de la Comunitat en el centre del discurs reivindicatiu i de protesta de la mateixa front a la passivitat, quan no hostilitat, de l'administració educativa.
Iniciem, igualment, en la mesura de les nostres possibilitats, una Reforma dels Objectius Generals dels Projectes Educatius dels centres, al mateix temps que un replantejament del funcionament didàctic dels mateixos en el sentit de permetre la participació de tots els agents educatius. El centres que s'impliquen en la Renovació no solament Pedagògica sinó Global de les Comunitats Educatives han de ser conscients que l'èxit de les mobilitzacions dependrà de la implicació de les/els Mares/Pares, enquadrats o no en les AMPAs, al temps que els estudiants, que sempre voran amb simpatia un canvi metodològic en el qual es demane la seua capacitació per a poder defensar-se, en un món cada volta més hostil i competitiu, amb les eines del treball col·laboratiu, els Entorns Personals d'Aprenentatge i les Xarxes d'Aprenentatge que sorgiran i s'interconnectaran a partir d'ara.
I sempre que s'assolisca algun avenç, des del plante inicial de cada Comunitat, i la menor acció reivindicativa que això suposarà, fins als esdeveniments més massius que es puguen arribar a fer, que les Xarxes Socials potencien globalment el ressò local de cada una d'elles. Els mass media que l'administració educativa pretén donar com a únic mitjà de manifestar descontentament, al temps que els subvenciona vergonyosament com podem comprovar tots els dies feiners en els nostres centres, no podran defugir la repercussió cada volta més ampla de l'Alternativa a un model educatiu caduc i ineficaç que ha estat dissenyat per a perpetuar la prevalença de la classe dominant i que s'ha de transformar en el fonament de la Nova Societat Igualitària i Col·laborativa que solucionarà el desgavell insostenible en el què ens han ficat polítiques econòmiques i ara educatives fracassades.
L'escola fins ara ha estat espill de la societat que l'ha creada, moltes voltes d'una manera desordenada, però, amb els seus problemes, s'ha revelat com a eina imprescindible per a la conformació del capital humà necessari per a la construcció social. Lloc de socialització bàsica, crea els lligams imprescindibles en el procés de formació de la personalitat, igualment crea els sistemes d'aprenentatge bàsics des de la prova/error fins a la memorització més o menys organitzada dels continguts, a més de fer possible l'assumpció dels rols que, després, seran els definitius en la vida civil. Cap societat pot defugir la necessitat d'inversió en aquest aspecte, salvat fins i tot pel mateix Adam Smith en la seua obra "La Riquesa de les Nacions" de la crema de l'Estat Caritatiu (que no del Benestar) heretat de l'Edat Mitjana.
Ara bé, la crisi global del Sistema Capitalista ens obliga a replantejar el futur del model d'Escola que va implantar fa ara uns 200 anys a la llum de les conclusions a què arribem des de la crítica que aquest model ha rebut al segle passat i de les potencialitats que s'albiren en l'aplicació de les reformes metodològiques, tecnològiques i didàctiques en els últims anys, després de les heroiques lluites per implantar models alternatius al dominant en la Història del nostre país.
Ara, en mig de l'ofensiva més forta contra l'Escola Pública des del Franquisme, amb el fracàs més absolut del model massificat, competitiu i autoritari que s'exemplifica en la taxa de fracàs escolar més alta del món civilitzat equiparable, amb el replantejament dels models arcaitzants sexistes i autoritaris com a ridícula solució a la pèrdua de valors que la mateixa classe dominant ha provocat des de la seua posició de predomini, amb l'excusa de l'assoliment de competències bàsiques com a motor de la fragmentació social en favor de la cada volta més segregada i exclusiva classe dominant via l'aprofundiment del gap tecnològic (amb les implantacions de les TIC sense donar el accés a la societat al coneixement que l'empodere amb el seu ús) i la marginació social per l'embrollament conscient de l'ensenyament de la llengua per a evitar l'accès de les classes populars a l'articulació del discurs alternatiu i alliberador (amb la implantació de les línies multilingües que emmascaren la caquèxia del model pseudeestructuralista neoescolàstic que ha fet inviable l'accés a les eines més bàsiques del discurs a les noves generacions en un moment històric clau com el nostre); ara, amb el descrèdit més clarament expressat que mai amb la incapacitat del sistema per a donar una altra alternativa que la reculada cap la situació inicial del procés històric del capitalisme travestida de solució (el Reset Anyway del Windows irònicament elevat a la categoria de Veritat Suprema i Signe dels Temps), i amb el paroxisme en la defensa d'allò indefensable com a norma en la popularització de la banalitat que es troba en les múltiples tertúlies, tant de la premsa del cor com de la premsa suposadament seriosa i realment dominada per poders econòmics que laminen qualsevol intent de conformació d'un discurs alternatiu amb la desqualificació irracional com a únic argument; ara, i no abans, ens ha tocat viure i hem de plantejar-nos el futur de la nostra societat, per tant de les/dels nostres filles i fills, i, per tant, de la Nostra Escola.
Com que aquest vol ser un lloc de propostes i no solament de reflexions passe a proposar línies d'acció mai incompatibles amb altres que s'han plantejat i que ara queden per vore quines seran les que tindran més èxit en l'objectiu de resistir l'ofensiva al·ludida abans, però que, en aquest cas, suposen el disseny previ d'una nova manera d'organitzar la societat fora de les que fins ara han servit per aconseguir els avenços que els drets socials i l'Estat del Benestar han suposat i que ara són més que res incapaces de fer front a soles a l'ofensiva del capitalisme neomanchesterià. Torne a dir, línies d'acció no incompatibles, de la mateixa manera que la lluita del moviment obrer tradicionalment ha estat compatible amb la pervivència de modes d'organització social i procediments de socialització preexistents com el cristianisme social en moltes ocasions, i no per això es varen assolir igualment els objectius mínims que es plantejaven des de les organitzacions obreres.
Ara, canviant el que hi haja que modificar en la fórmula concreta d'organització, no podem deixar de vore com a compatibles les diferents vies d'acció i socialització del moviment obrer i l'esquerra, com els sindicats, les associacions de veïns o les associacions de productors i/o consumidors, amb les noves formes organitzatives horitzontals i distribuïdes del moviment 15-m, així com l'ús massiu de les xarxes socials i la seua compatibilitat amb les assemblees i accions pacífiques i assertives que conformen el teixit actual d'aquestes xarxes socials que han demostrat la seua capacitat d'acció i repercussió el present any 2011.
Però quan se'm demane què té que vore tot això amb l'Escola del Segle XXI hem de posar-nos a parlar sobre els nous objectius i la metodologia per al seu assoliment futur.
-> 1) L'Escola ha de ser una estructura horitzontal i democràtica. El que vol dir que no podem reproduir els models socials verticals i/o piramidals fracassats, ni l'autoritarisme desacreditat per la ineficàcia amb la corrupció en tot el món. Si la solució per a la política del nostre temps és el Govern Obert, amb la Transparència com a punt clau que permet la cohesió de la Societat Civil, ara i aquí, les Noves Escoles seran aquelles en les quals la Participació Efectiva de totes les parts de la Comunitat Educativa es farà possible amb la creació d'estructures horitzontals i obertes en les quals l'Assoliment dels Objectius siguen les úniques bases sobre les quals s'edifique el Nou Organigrama. Si algú em diu que això és sedició li replicarem que no és ni serà aquesta la primera volta que les Comunitats Educatives han anat per davant en la història política de la Humanitat amb les seues formes d'autoorganització i autogestió en contextos històrics encara més difícils que els actuals. Per a concretar -> Els alumnes i els progenitors han de participar, no solament en el procés d'aprenentatge, sinó en el procés gestor de les Comunitats Educatives, aportant i criticant els procediments emprats però sempre amb la idea clarament compartida per tots els agents educatius de la Comunitat de l'Assoliment dels Objectius Mínims i el planejament del que serien els Objectius Màxims de millora. S'ha d'acabar, per tant, amb el Dèficit Democràtic també en la Nova Escola. La reivindicació que vertebra el nou moviment del 15-m ha de ser també la reivindicació bàsica de la nova revolució escolar.
-> 2) Els Objectius de la Nova Escola han de ser replantejats a la llum de les exigències d'Assoliment de les Competències Bàsiques per a tota la Comunitat Educativa, el que significa que TOTA la Comunitat Educativa s'haurà d'implicar en l'assoliment d'aquestes competències bàsiques i, per tant, el rol de docent/discent haurà de variar en funció de l'assoliment efectiu d'aquestos nivells independentment del nivell de qualificació previ del qual es partisca en el moment inicial a l'entrada en la Comunitat Educativa. El rètol de l'Antiga Acadèmia de: "Que ací no entre qui no sàpiga Geometria!" s'ha de canviar al de "Ací s'aprèn de tot i es comparteix tot el saber que siga útil als nostres objectius". Certament això té relació amb l'aprenentatge de les TIC i les seues aplicacions didàctiques, però també amb les noves metodologies que potencien el treball col·laboratiu i no competitiu i que es basen en comportaments assertius i no desqualificadors ni desmotivadors per part de cap dels agents de la Comunitat Educativa. Els tallers d'aprenentatge hauran d'alternar-se amb les classes d'ensenyament reglat, i la participació ha d'estar oberta, per definició, a tots els membres de dita la Comunitat.
Per tant, les noves formes de lluita han d'estar en primer lloc en la planificació de la nova estructura de la Comunitat Educativa.
Emulant la capacitat de mobilització i generació de repercussió mediàtica del moviment 15-m, l'única opció de resistència de l'Escola Pública com a estructura vertebradora de la Nova Societat Igualitària i Col·laborativa en un context sostenible econòmicament parlant i cohesionat des del punt de vista social es basa en la conformació de Comunitats Educatives cohesionades al voltant de l'assoliment d'objectius comuns, organitzades amb la participació de tots els agents de la Comunitat (el nombre d'individus no ha de ser un impediment si el consens majoritari és aconseguit), i amb l'ús massiu de la difusió dels esdeveniments i fites assolides per l'acció d'aquestes noves Comunitats amb els nous mitjans que les noves Tecnologies de la Comunicació i la Informació ens proporcionen junt amb l'ús de les tecnologies tradicionals, premsa escrita, p.ex.
Per tant, com hem de plantejar-nos el proper curs 2011-12?
Hem d'esperar el pitjor de l'administració educativa sempre. La seua col·laboració serà puntual i episòdica però el seu objectiu no ha de ser emmascarat per una legitimació política que es troba fora de la Realitat de les Comunitats Educatives. Aquestes han d'aprendre a funcionar sense dependre de la capacitat de finançament cada volta més reduïda i buscar formes alternatives de finançament com els espectacles i esdeveniments que mostren, al mateix temps, les capacitats dels centres educatius de crear valor social i material amb l'ensenyament dels continguts, tecnologies i procediments metodològics de l'Ensenyament General i Específic de cada centre educatiu. Les Fires, Maratons Benèfiques i/o Exposicions i Mostres de les produccions fetes en i/o al voltant de la Comunitat Educativa s'hauran de convertir en mitjans de finançament d'aquesta, alhora que dóna una eixida a molt de capital humà balafiat per la Crisi Sistèmica.
No hem d'esperar el professorat cap suport en la implementació de les TIC o en la formació en les noves formes metodològiques. Hem de posar-nos en marxa pel nostre compte, usant les múltiples comunitats que estan ploriferant en les xarxes socials, i en Internet en general, i que ens ofereixen un amplíssim ventalls de recursos i materials. Hem d'imitar el seu funcionament virtual i desvirtualitzat en tallers concrets en els centres educatius.., tallers oberts a tota la comunitat educativa, perquè la generalització en l'ús de les TIC empodera la mateixa Comunitat Educativa per a prosseguir la seua tasca al llarg de la vida dels membres individuals de la Comunitat i, al mateix temps, permet la difusió i l'expansió per emulació dels exemples inicials per tot el territori, i, per últim, posen l'acció educativa de la Comunitat en el centre del discurs reivindicatiu i de protesta de la mateixa front a la passivitat, quan no hostilitat, de l'administració educativa.
Iniciem, igualment, en la mesura de les nostres possibilitats, una Reforma dels Objectius Generals dels Projectes Educatius dels centres, al mateix temps que un replantejament del funcionament didàctic dels mateixos en el sentit de permetre la participació de tots els agents educatius. El centres que s'impliquen en la Renovació no solament Pedagògica sinó Global de les Comunitats Educatives han de ser conscients que l'èxit de les mobilitzacions dependrà de la implicació de les/els Mares/Pares, enquadrats o no en les AMPAs, al temps que els estudiants, que sempre voran amb simpatia un canvi metodològic en el qual es demane la seua capacitació per a poder defensar-se, en un món cada volta més hostil i competitiu, amb les eines del treball col·laboratiu, els Entorns Personals d'Aprenentatge i les Xarxes d'Aprenentatge que sorgiran i s'interconnectaran a partir d'ara.
I sempre que s'assolisca algun avenç, des del plante inicial de cada Comunitat, i la menor acció reivindicativa que això suposarà, fins als esdeveniments més massius que es puguen arribar a fer, que les Xarxes Socials potencien globalment el ressò local de cada una d'elles. Els mass media que l'administració educativa pretén donar com a únic mitjà de manifestar descontentament, al temps que els subvenciona vergonyosament com podem comprovar tots els dies feiners en els nostres centres, no podran defugir la repercussió cada volta més ampla de l'Alternativa a un model educatiu caduc i ineficaç que ha estat dissenyat per a perpetuar la prevalença de la classe dominant i que s'ha de transformar en el fonament de la Nova Societat Igualitària i Col·laborativa que solucionarà el desgavell insostenible en el què ens han ficat polítiques econòmiques i ara educatives fracassades.
03/06/2011
#SpanishRevolution - La Lluita continua malgrat les prediccions.
Després de les mobilitzacions posteriors a les manifestacions del passat 15 de maig, no hem de deixar de coincidir que molts dels plantejaments que feia ara fa vora un any s'han acomplert.
Primer: el Descrèdit del sistema polític vigent en Espanya i en el món occidental, incapaç donar esperances de participació a la ciutadania en un món cada volta més desigual i on les resistències al canvi per part del propi sistema cada volta són més violentes i irracionals. L'ús del control de la població amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme o la “pirateria” es fa cada volta més insuportable, especialment per a les noves generacions en el cas espanyol, que no han vist la diferència entre un control totalitari dels mitjans tradicionals i l'actual situació d'aparença de llibertats individuals i col·lectives.
La mostra més evident d'aquest Descrèdit esdevé el Moviment 15 de maig (15m) amb les seues assemblees recollint les opinions, inquietuds i propostes moltes d'elles tan assenyades com per fer avergonyir les organitzacions polítiques i sindicals establertes. Certament el hashtag, l'etiqueta, #spanishrevolution ultrapassa les fronteres i esdevé un símbol, no tan sols de la indignació dels pobles explotats fins a límits impensables a l'època del capitalisme manchesterià, sinó com a expressió del nou model d'organització social que deslegitima les tradicionals.
Segon: el Descrèdit del model de producció econòmic depredador dels recursos naturals, basat en un procés insostenible d'explotació dels mateixos i de la població mundial, provoca la paràlisi en el plantejament d'alternatives per a poder enfrontar-se a la seua fallida global, tant en els aspectes mediambentals (amb la incapacitat per a establir si més no uns criteris comuns d'actuació i no ja per concretar una agenda d'actuacions), com en la inexistència de governança econòmica. Les mostres més evidents són les cimeres sobre el clima i les inoperants cimeres del G8 i/o del G20.
Tercer: El Descrèdit de la preeminència econòmica capitalista occidental. Amplificat per la competència de models alternatius en contextos expansius com ara la Xina, ben és cert que aquestos tampoc estan resolent el problema de la crisi de l'economia del petroli, però l'evidència de les millores en el nivell de vida de la societat xinesa amaga qualsevol dissidència política i/o ètnica. Aquí la mostra més evident és la consolidació de la via brasilera al capitalisme social, que dóna encara més arguments en un context llatinoamericà als partidaris d'abandonar les velles receptes neoliberals, inversemblants de tant de retocades, com ara en la consolidació dels serveis públics de sanitat i educació, en plena crisi en la potència colonitzadora i en plena expansió en aquests països, decidits a recuperar els estàndards de vida europeus i cohesionar les seues societats com a pas previ per a demanar sacrificis en l'abandonament de les economies rurals tradicionals.. Amb un somriure vam llegir la notícia l'altre dia de l'augment de l'emigració cap a LlatinoAmèrica que pronosticàvem aleshores..
Quart: El Descrèdit de l'ordre social que en aquesta crisi econòmica ha demostrat la seua inoperància i que sarcàsticament ens promet tornar a repetir els errors que ens varen dur a la situació actual, al mateix temps que busca, com a solució al fracàs de la cohesió social, l'enfrontament amb els immigrants com a vàlvula d'eixida de les tensions, encara que això justifique els plantejaments que fan apologia de l'odi. La mostra més evident és el fracàs de l'extensió del model urbanístic segregador de la gentrificació a tot el territori amb les urbanitzacions fantasmes amb camps de golf espectrals assecant-se al sol mediterrani, estampa tan significativa com les “palmeres” i les illes de sorra artificial a Abu-Dahbi.. La seua contribució fonamental a la gestació de la crisi actual és un correlat de l'extensió d'alternatives polítiques sense futur com el nou feixisme europeu (com ara el nord-americà i prèviament el japonès), estigmatitzat amb els seus discursos fent apologia de l'odi al mateix temps que els empresaris demanen ma d'obra (qualificada i sense) com a base fonamental per al creixement econòmic i la preeminència tecnològica en els USA.
Però ara, en les presents circumstàncies, haurem d'afegir a aquestes evidències una d'altra positiva. L'evidència de la visibilitat i la viabilitat del nou món.
Davant de les crítiques fàcils sobre les contradiccions i o les mancances dels de protesta social que s'estenen arreu del món aquest any 2011, la simple observació dels fenòmens ens mostra: 1) la significativa novetat que representa front a les formes de lluita que havien predominat fins ara (partits polítics d'avantguarda, sindicats de treballadors, campanyes orquestrades pels mass media..); 2) la visibilitat del moviment contraposada a la opacitat dels règims que combat, però també front a tots els intents d'amagar tant el sentiment de malestar com la protesta social concreta i 3) la metodologia del moviment, basat en la interconnexió de les lluites en els nivells global i local, tant a nivell virtual (internet, xarxes socials, ús massiu del socialnetworking..) com desvirtualitzat a tothora en places, comissions, assemblees, etc. Aquesta novetat, prové directament de l'experiència de desenvolupament del software lliure, amb el treball col·laboratiu demostrant des de fa més de 20 anys la viabilitat i la necessitat d'implementar noves formes d'organització del treball amb estructures horitzontals i processos distribuïts lluny de les tradicionals formes de la producció en massa amb l'organització “científica” del mateix dins d'estructures piramidals i autoritàries. La teorització de la intel·ligència col·lectiva i del sharisme tant de moda, no posen sinó l'accent en el nou marc de relacions socials i, especialment, laborals que van a conformar les alternatives al model caduc de producció capitalista insostenible amb les seues estructures socials i econòmiques piramidals desprestigiades fins a l'avorriment.
Fruit d'un moment històric concret, el Moviment del 15m en Espanya, com ara el moviment que es va consolidar al voltant de la plaça Tahrir a Egipte, són tots ells manifestacions del canvi d'era, que no serà la tornada al neoliberalisme ni la avantsala d'un nou sistema autoritari aparentment social, sinó un nou context sorgit de les contradiccions del sistema capitalista i de les anteriorment enumerades alternatives. El neoliberalisme no fa més que entrar en contradicció amb els seus postulats inicials a tothora sense demostrar mai ser una alternativa viable tant per a la cohesió social com per al progrés sostenible. Els sistemes autoritaris encara vigents, tant els postcomunistes a la Xina i Vietnam com els islamistes autocràtics es sustenten en funció de la més descarnada marginació de la població treballadora immigrant i/o de minories ètniques i religioses, suposant aquesta marginació, no l'avantsala del progrés sinó de l'enfrontament social més sagnant. Tot és qüestió de temps i de l'augment de les contradiccions socials, econòmiques i/o mediambientals. Les alternatives són la tomba del món existent.
Tanmateix, la desconfiança cap als nous mètodes de lluita deriven de les inèrcies ideològiques i sociològiques que, certament, no s'acabaran en poc de temps i costarà quitar-les. Però el futur és al present quan aquest demostra, a cada passa ferma que fa, la consolidació de la nova via.
Les propostes d'extensió del moviment cap als barris, centres de treball, però també cap a noves formes de protesta aparentment individual, com la retirada dels diners de les entitats financeres especulatives i el seu ingrés en comptes corrents de la banca ètica ja proposats també fa un any i ara reforçats en els debats de les places a Espanya no fa més que demandar la creació de noves estructures de socialització, d'organització social, laboral, política i, per últim, el plantejament d'una Nova Societat bassada en els nous consensos que es van fent conforme es van estenent les accions (happenings, manifestacions, ocupacions, difusió per les xarxes socials, etc.) i les organitzacions (acampades, assemblees, comissions, subcomissions, etc.)
La por a no trobar un discurs articulat senzillament és filla del simplisme dels discursos polítics i culturals del segle passat que ens han dut a la situació d'atzucac global a la Humanitat. El nou moviment crea el seu discurs sobre l'etern mètode de la prova i l'errada aplicat a una nova sensibilitat social comunitarista i no sexista que permet el lliure desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva, així com de les expectatives de creixement sostingut en base a la racionalització del procés productiu i a la creació d'una nova forma d'organitzar la distribució dels recursos fora del mercat desregulat i el consumisme deshumanitzador. Els nous pressuposts polítics (Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu) i la nova metodologia (Distribució de responsabilitats, no-violència, no-sexisme, recerca de conclusions cohesionants i assertives, etc.) són la gramàtica del nou discurs polític que enterrarà les velles contradiccions entre dreta-esquerra, progressisme-conservatisme, etc. La creació de valor social, comunitari, cultural, però, també i prompte, també econòmic, és un fet; doncs l'experiència organitzativa i vital de les acampades amb la pràctica de les comissions, al mateix temps que es distribueix la feina de la difusió i no es tanca mai la possibilitat de les noves aportacions que traguen contínuament al moviment dels breus moments d'ensopegada, fa que, tot plegat, s'inicie un camí que pot reescriure l'espectre polític i social del segle XXI.
L'argumentació política en favor del Govern Obert, per exemple, que es va fer famosa a partir de la famosa directiva d'Obama en arribar a la presidència dels Estats Units, no és una prova del fracàs d'aquest discurs polític sinó el punt de partença per a molts en el coneixement dels nous pressuposts polítics: Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu. La major o menor radicalitat dels plantejaments concrets que es puguen fer amb els mateixos conceptes no dóna més idea de la nova situació política en el nou context al nostre segle XXI. Certament, la nostra Transparència no és la que exhibeix el president Camps..., ni la Participació ciutadana s'ha de poder limitar al vot cada quatre anys en mig de la Revolució de les Telecomunicacions i la Societat de la Informació en la qual ens movem..., i per descomptat que el Treball Col·laboratiu no té res a veure amb el “Colaboracionisme” amb el sistema (aquest nostre o qualsevol dels abans descrits existents..), sinó amb la nova organització social alternativa que demostra directament el seu malestar però també la seua capacitat d'organització, gestió, resistència, resiliència i capacitat d'innovació per superar tots els entrebancs que surten al camí.
És cert que tot això ja s'estava albirant ara fa vora un any quan s'esmentava la tradició del socialisme mal nomenat utòpic. Però l'actualitat informativa ens reforça cada vegada més en què aquells que volgueren desqualificar-lo s'han desqualificar a si mateixos cada vegada més amb la seua reiterada insistència en tòpics que no solucionen res sinó que enterboleixen, si no fan cada volta més opaca la visió de la sortida al túnel.
Primer: el Descrèdit del sistema polític vigent en Espanya i en el món occidental, incapaç donar esperances de participació a la ciutadania en un món cada volta més desigual i on les resistències al canvi per part del propi sistema cada volta són més violentes i irracionals. L'ús del control de la població amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme o la “pirateria” es fa cada volta més insuportable, especialment per a les noves generacions en el cas espanyol, que no han vist la diferència entre un control totalitari dels mitjans tradicionals i l'actual situació d'aparença de llibertats individuals i col·lectives.
La mostra més evident d'aquest Descrèdit esdevé el Moviment 15 de maig (15m) amb les seues assemblees recollint les opinions, inquietuds i propostes moltes d'elles tan assenyades com per fer avergonyir les organitzacions polítiques i sindicals establertes. Certament el hashtag, l'etiqueta, #spanishrevolution ultrapassa les fronteres i esdevé un símbol, no tan sols de la indignació dels pobles explotats fins a límits impensables a l'època del capitalisme manchesterià, sinó com a expressió del nou model d'organització social que deslegitima les tradicionals.
Segon: el Descrèdit del model de producció econòmic depredador dels recursos naturals, basat en un procés insostenible d'explotació dels mateixos i de la població mundial, provoca la paràlisi en el plantejament d'alternatives per a poder enfrontar-se a la seua fallida global, tant en els aspectes mediambentals (amb la incapacitat per a establir si més no uns criteris comuns d'actuació i no ja per concretar una agenda d'actuacions), com en la inexistència de governança econòmica. Les mostres més evidents són les cimeres sobre el clima i les inoperants cimeres del G8 i/o del G20.
Tercer: El Descrèdit de la preeminència econòmica capitalista occidental. Amplificat per la competència de models alternatius en contextos expansius com ara la Xina, ben és cert que aquestos tampoc estan resolent el problema de la crisi de l'economia del petroli, però l'evidència de les millores en el nivell de vida de la societat xinesa amaga qualsevol dissidència política i/o ètnica. Aquí la mostra més evident és la consolidació de la via brasilera al capitalisme social, que dóna encara més arguments en un context llatinoamericà als partidaris d'abandonar les velles receptes neoliberals, inversemblants de tant de retocades, com ara en la consolidació dels serveis públics de sanitat i educació, en plena crisi en la potència colonitzadora i en plena expansió en aquests països, decidits a recuperar els estàndards de vida europeus i cohesionar les seues societats com a pas previ per a demanar sacrificis en l'abandonament de les economies rurals tradicionals.. Amb un somriure vam llegir la notícia l'altre dia de l'augment de l'emigració cap a LlatinoAmèrica que pronosticàvem aleshores..
Quart: El Descrèdit de l'ordre social que en aquesta crisi econòmica ha demostrat la seua inoperància i que sarcàsticament ens promet tornar a repetir els errors que ens varen dur a la situació actual, al mateix temps que busca, com a solució al fracàs de la cohesió social, l'enfrontament amb els immigrants com a vàlvula d'eixida de les tensions, encara que això justifique els plantejaments que fan apologia de l'odi. La mostra més evident és el fracàs de l'extensió del model urbanístic segregador de la gentrificació a tot el territori amb les urbanitzacions fantasmes amb camps de golf espectrals assecant-se al sol mediterrani, estampa tan significativa com les “palmeres” i les illes de sorra artificial a Abu-Dahbi.. La seua contribució fonamental a la gestació de la crisi actual és un correlat de l'extensió d'alternatives polítiques sense futur com el nou feixisme europeu (com ara el nord-americà i prèviament el japonès), estigmatitzat amb els seus discursos fent apologia de l'odi al mateix temps que els empresaris demanen ma d'obra (qualificada i sense) com a base fonamental per al creixement econòmic i la preeminència tecnològica en els USA.
Però ara, en les presents circumstàncies, haurem d'afegir a aquestes evidències una d'altra positiva. L'evidència de la visibilitat i la viabilitat del nou món.
Davant de les crítiques fàcils sobre les contradiccions i o les mancances dels de protesta social que s'estenen arreu del món aquest any 2011, la simple observació dels fenòmens ens mostra: 1) la significativa novetat que representa front a les formes de lluita que havien predominat fins ara (partits polítics d'avantguarda, sindicats de treballadors, campanyes orquestrades pels mass media..); 2) la visibilitat del moviment contraposada a la opacitat dels règims que combat, però també front a tots els intents d'amagar tant el sentiment de malestar com la protesta social concreta i 3) la metodologia del moviment, basat en la interconnexió de les lluites en els nivells global i local, tant a nivell virtual (internet, xarxes socials, ús massiu del socialnetworking..) com desvirtualitzat a tothora en places, comissions, assemblees, etc. Aquesta novetat, prové directament de l'experiència de desenvolupament del software lliure, amb el treball col·laboratiu demostrant des de fa més de 20 anys la viabilitat i la necessitat d'implementar noves formes d'organització del treball amb estructures horitzontals i processos distribuïts lluny de les tradicionals formes de la producció en massa amb l'organització “científica” del mateix dins d'estructures piramidals i autoritàries. La teorització de la intel·ligència col·lectiva i del sharisme tant de moda, no posen sinó l'accent en el nou marc de relacions socials i, especialment, laborals que van a conformar les alternatives al model caduc de producció capitalista insostenible amb les seues estructures socials i econòmiques piramidals desprestigiades fins a l'avorriment.
Fruit d'un moment històric concret, el Moviment del 15m en Espanya, com ara el moviment que es va consolidar al voltant de la plaça Tahrir a Egipte, són tots ells manifestacions del canvi d'era, que no serà la tornada al neoliberalisme ni la avantsala d'un nou sistema autoritari aparentment social, sinó un nou context sorgit de les contradiccions del sistema capitalista i de les anteriorment enumerades alternatives. El neoliberalisme no fa més que entrar en contradicció amb els seus postulats inicials a tothora sense demostrar mai ser una alternativa viable tant per a la cohesió social com per al progrés sostenible. Els sistemes autoritaris encara vigents, tant els postcomunistes a la Xina i Vietnam com els islamistes autocràtics es sustenten en funció de la més descarnada marginació de la població treballadora immigrant i/o de minories ètniques i religioses, suposant aquesta marginació, no l'avantsala del progrés sinó de l'enfrontament social més sagnant. Tot és qüestió de temps i de l'augment de les contradiccions socials, econòmiques i/o mediambientals. Les alternatives són la tomba del món existent.
Tanmateix, la desconfiança cap als nous mètodes de lluita deriven de les inèrcies ideològiques i sociològiques que, certament, no s'acabaran en poc de temps i costarà quitar-les. Però el futur és al present quan aquest demostra, a cada passa ferma que fa, la consolidació de la nova via.
Les propostes d'extensió del moviment cap als barris, centres de treball, però també cap a noves formes de protesta aparentment individual, com la retirada dels diners de les entitats financeres especulatives i el seu ingrés en comptes corrents de la banca ètica ja proposats també fa un any i ara reforçats en els debats de les places a Espanya no fa més que demandar la creació de noves estructures de socialització, d'organització social, laboral, política i, per últim, el plantejament d'una Nova Societat bassada en els nous consensos que es van fent conforme es van estenent les accions (happenings, manifestacions, ocupacions, difusió per les xarxes socials, etc.) i les organitzacions (acampades, assemblees, comissions, subcomissions, etc.)
La por a no trobar un discurs articulat senzillament és filla del simplisme dels discursos polítics i culturals del segle passat que ens han dut a la situació d'atzucac global a la Humanitat. El nou moviment crea el seu discurs sobre l'etern mètode de la prova i l'errada aplicat a una nova sensibilitat social comunitarista i no sexista que permet el lliure desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva, així com de les expectatives de creixement sostingut en base a la racionalització del procés productiu i a la creació d'una nova forma d'organitzar la distribució dels recursos fora del mercat desregulat i el consumisme deshumanitzador. Els nous pressuposts polítics (Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu) i la nova metodologia (Distribució de responsabilitats, no-violència, no-sexisme, recerca de conclusions cohesionants i assertives, etc.) són la gramàtica del nou discurs polític que enterrarà les velles contradiccions entre dreta-esquerra, progressisme-conservatisme, etc. La creació de valor social, comunitari, cultural, però, també i prompte, també econòmic, és un fet; doncs l'experiència organitzativa i vital de les acampades amb la pràctica de les comissions, al mateix temps que es distribueix la feina de la difusió i no es tanca mai la possibilitat de les noves aportacions que traguen contínuament al moviment dels breus moments d'ensopegada, fa que, tot plegat, s'inicie un camí que pot reescriure l'espectre polític i social del segle XXI.
L'argumentació política en favor del Govern Obert, per exemple, que es va fer famosa a partir de la famosa directiva d'Obama en arribar a la presidència dels Estats Units, no és una prova del fracàs d'aquest discurs polític sinó el punt de partença per a molts en el coneixement dels nous pressuposts polítics: Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu. La major o menor radicalitat dels plantejaments concrets que es puguen fer amb els mateixos conceptes no dóna més idea de la nova situació política en el nou context al nostre segle XXI. Certament, la nostra Transparència no és la que exhibeix el president Camps..., ni la Participació ciutadana s'ha de poder limitar al vot cada quatre anys en mig de la Revolució de les Telecomunicacions i la Societat de la Informació en la qual ens movem..., i per descomptat que el Treball Col·laboratiu no té res a veure amb el “Colaboracionisme” amb el sistema (aquest nostre o qualsevol dels abans descrits existents..), sinó amb la nova organització social alternativa que demostra directament el seu malestar però també la seua capacitat d'organització, gestió, resistència, resiliència i capacitat d'innovació per superar tots els entrebancs que surten al camí.
És cert que tot això ja s'estava albirant ara fa vora un any quan s'esmentava la tradició del socialisme mal nomenat utòpic. Però l'actualitat informativa ens reforça cada vegada més en què aquells que volgueren desqualificar-lo s'han desqualificar a si mateixos cada vegada més amb la seua reiterada insistència en tòpics que no solucionen res sinó que enterboleixen, si no fan cada volta més opaca la visió de la sortida al túnel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)