Crec que ha arribat l'hora de què pose per escrit els meus sentiments sobre el que està passant al meu territori. Potser el “tijeretazo” siga el detonant involuntari del que volia expressar des de fa temps però no és menys cert que la realitat circumdant t'obliga a posicionar-te sobre el que està passant més que mai. Les discussions amb companys, família, gent del carrer, etc.; són indefugibles i potser és més necessari que mai posar idees clares damunt la taula en una època com aquesta, plena de tertulians amb dret a pontificar, tot amb el pagament d'honoraris, premsa groga disfressada de defensora dels drets humans i polítics professionals espantats dels herculis treballs que els imposa la seua tasca, en comparació amb la relativament còmoda activitat administrativa a la qual pensaven dedicar-se quan començaren.
Com que de tasques hercúlies en l'ensenyament sabem prou, connectaré tot això amb la situació de la reforma de l'ensenyament tant d'actualitat. I pel que fa a la situació econòmica, des de l'esclat de la crisi, però ara amb el susdit “tijeretazo” més encara, la situació personal cada volta és més general, amb el qual tot el que es diga com a testimoni pot ser inclòs dins la llista de testimonis en aquesta complexa era de la informació... Una altra cosa de la qual cal parlar relacionant-ho tot igualment.
Una notícia concretament m'ha fet pensar hui quan comence a escriure: em referisc a l'article d'Adela Cortina en el diari ELPAÍS: ¿Recortes en el desarrollo humano?
Tot això podria ser una reflexió més en aquests temps trasbalsats i confusos, però el que m'ha produït és una sensació molt neguitosa. La pregunta en sí es esfereïdora, però ho són més encara les subsegüents: Fins a quin punt es pot suportar la crisi actual? Quin futur poden esperar els nostres fills? És la fi del model europeu de l'Estat del Benestar social-cristià? Ens hem d'acostumar pensar d'una altra manera? Però quina? I sobretot, per què? El per què és la pregunta que els nostres fills no paren de fer i que les nostres competències són incapaces de satisfer per molt que vulguem. En aquesta època en la qual les ideologies dominants al segle XX semblen totalment superades, les preguntes que varen donar lloc a les distintes ideologies no paren de repetir-se com un senyal de falta de lideratge. És ben clar que si el sentiment dominant fos el què va ser hegemònic a la segona meitat del passat segle, és a dir, que tot estava encarrilat i que el progrés i l'abundància estaven garantits, semblaria que algú estaria controlant-ho tot i que al final es faria el que s'hauria de fer... Obrir un diari o mirar un mass-media qualsevol pot servir per adonar-nos que això ja és història, contemporània, sí, però història al cap i a la fi. La incertesa és l'actualitat. La incapacitat per donar alternatives viables és evident per a tot els polítics i ideòlegs de qualsevol pelatge. El recurs a la memòria històrica és problemàtic, fins i tot per als que defenen una societat sense autoritarismes i persecucions (trista característica global de tot el segle XX); però també per als defensors d'alternatives “quirúrgiques” per a solucionar els problemes econòmics i socials; els seus models són fora de la experiència històrica dels europeus actuals; la Xina i la Índia no poden ser alternatives a la crisi del model europeu sense que Europa no pague alguna penyora intel·lectual i potser alguna més de grossa pel que hauria d'haver estat la fi de la història i que ha acabat amb el començament de la fi de la dominació europea del planeta.
Quousque tandem?
I vaig per la primera pregunta. La resposta és una riallada prou forta de, des de més a prop que no la Xina, els nostres conveïns llatinoamericans. La crisi és la forma de vida dels països del continent que ens han enviat gran part de la seua població excedent. El nostre nerviosisme és la seua certesa de què Europa, cada volta més, deixa de ser un model a seguir. Brasil n'és una prova. La integració llatinoamericana, una realitat cada volta més present que no deixa de contrastar amb la desintegració europea. El cada colp més evident retorn d'aquells immigrants la seua expressió pràctica.
Fins i tot alguns “agoreros” ja estan fent comptes del que passarà amb els futurs emigrants europeus a uns possibles EE.UU. Llatins en plena efervescència econòmica mentre les mares pàtries europees són incapaces de donar treballs i seguretat mínima els seus joves... Potser víctimes de bandes de Latin-Kings-Nyetas venjadors dels seus germans immigrants actuals? La perspectiva de vore en un futur massa llunyà un pastor evangelista llatinoamericà protegint en la seua parròquia els descendents dels actuals xenòfobs espanyols en Amèrica Llatina dels atacs i la mala influència de les “mares” lumpen aborígens només em fa riure una quarta part del que ho farien els historiadors llatinoamericans que ho analitzarien en la posteritat.
Què serà de la nostra nissaga?
En la pel·lícula “Els visitants”, uns viatgers del temps medievals connecten per primera volta amb el món actual quan es senten davant la realitat de la seua descendència. Més que no una característica del món feudal, això és una manifestació clara del sentit de la Història que anima qualsevol societat humana. La supervivència de la espècie s'exemplifica en la supervivència del grup humà concret, siga la família, la tribu, etc. El progrés econòmic només és signe de la pervivència garantida front als embats del destí, les catàstrofes naturals, etc.
Bé doncs, hem arribat a un moment que dir-li als nostres fills que el progrés està garantit i que l'abundància serà major en la seua maduresa que en la nostra època no està gens clar. Qualsevol teoria econòmica ha de descomptar les despeses de la lluita estratègica contra el canvi climàtic. Siga liberal, intervencionista, o neoxinesa. I sobre tot, ningú té cap idea del que ha de passar amb l'estratègia. Si prevaldrà, si seran necessaris més esforços que els previstos o si realment hi ha voluntat de fer alguna cosa global conjuntament, per primera vegada des d'allò dels CFC.
Però si una cosa ha quedat clara en els últims anys és que el creixement econòmic no pot ser el mateix que s'ha fet fins ara. La idea de l'abundància garantida és morta des de fa temps. L'escassesa com a llegat europeu cada volta és més valorat. Especialment significatiu és el retorn als valors de la societat camperola, que no són ara un signe retrògrad de reacció sinó una manifestació de seny econòmic.
El concepte de sobirania i/o autonomia alimentària és, potser gràcies a la globalització positiva, una reivindicació no només indigenista americana sinó també una reivindicació d'un desenvolupament sostenible amb el manteniment del paisatge natural i humanitzat també a Europa i els països desenvolupats. La idea de la generalització dels supermercats occidentals a tota la terra (v. Índia i Xina, a més d'Amèrica Llatina) és molt més que utòpica, fal·laç.
Is that the end of the world as we know it?
Certament aquesta és la fi del món tal i com l'hem conegut. Com diu la cançó de REM. Certament també no es tracta només de la fi de la Guerra Freda, contemporània a l'esmentada cançó, i per tant de la dialèctica Comunisme-Capitalisme. Si alguna cosa queda clara després d'aquesta crisi és que les velles receptes han prescrit.
El Lliure Mercat és la causa, no la solució per a res. Les receptes neoliberals són inútils des de fa molts anys i no garanteixen res més que una regressió profunda de la Humanitat en una nova barbàrie individualista més o menys tecnificada segons el nivell de renda per capita, però sempre insostenible des del punt de vista econòmic i mediambiental. Els successius crash de la Borsa en els últims anys i el vessament de petroli del Golf de Mèxic en són la prova.
El Comunisme Estatalista és una utopia irrealitzable sempre. El pecat original de l'autoritarisme que denuncien socialistes antiautoritaris de tota mena des de l'origen de les ideologies del moviment obrer en el segle XIX ha demostrat ser inviable en els temps presents amb la conversió de les “democràcies populars” en dictadures sagnants i desacreditades dins i fora de les seues fronteres. El bunker cubà i la monarquia neostalinista de Corea del Nord són ja un model de desenvolupament econòmic mixt que no satisfà les exigències d'igualtat econòmica i política mínimes perquè el propi sistema polític impedeix la manifestació de les alternatives pròpies de la societat civil desconnectades tant de l'oligarquia nomenklatura com de la contrarevolució capitalista.
El Feixisme i totes les seues seqüeles posteriors en la crisi central del segle XX han demostrat de sobra la seua inviabilitat amb totes les seues característiques, tant autoritàries com “liberalitzadores”. L'exemple més preclar és l'Espanya franquista. El suposat “revival” que va viure la historiografia revisionista des de fa anys és tan ridícul en la seua manifestació com en els seus resultats acadèmics. La por al moviment obrer que retorna ara amb la crisi és la mateixa por que va donar lloc al procés històric de la Transició. Amb la diferència que ara l'objectiu és el no res.
Per tant, no es pot anunciar cap horitzó de creixement i de riquesa sense la destrucció del paisatge, de l'autonomia i sobirania alimentària, de la cohesió social i comunitària bàsica en general, tot perquè el projecte neofranquista de la Transició es va basar sempre en la desaparició de la Societat Civil en qualsevol de les seues manifestacions com a subjecte polític a tenir en compte. L'esclat d'aquesta Societat Civil en els moviments espontanis presents contra la corrupció i per la recuperació de la memòria històrica representen el senyal de què tot allò planificat per a silenciar la dissensió en aquell projecte neofranquista ha fracasat.
La nova Societat Civil ha de ser un subjecte polític incontestable tant en la organització política com en la vertebració social i econòmica del Nou Món. Transparència, Govern Obert i Col·laboració són paraules tan màgiques per a les noves reivindicacions i mètodes de lluita de la nova Societat Civil, com varen ser en altres èpoques Satyagraha (la no violència de Gandhi) o Un Home, Un Vot de la lluita pels drets civils americans o del poble sudafricà. La incontestable realitat del control social que els nous mitjans de comunicació demostren cada dia fan necessària una nova revisió del que hauria estat l'antiga reivindicació de l'Estat del Benestar que en els anys finals del franquisme va ser suficient per a que tota la societat espanyola i de la perifèria europea es posara d'acord en crear i sostenir la Unió Europea amb totes les seues exigències polítiques i econòmiques. Ara no és suficient amb Sanitat, Educació i Pensions amb més o menys segur de l'atur. La màxima ara és Transparència, perquè es tracta de què les despeses de l'Estat Assistencial ja no poden estar depenent de la probitat de funcionaris o alts càrrecs administratius més o menys corruptes, però tampoc la successió de governs amb polítics hostatges i/o hipotecats per interessos particulars del capitalisme financer internacional (c.f.i. a partir d'ara) i el coneixement del destí i de la utilitat social de les despeses del Nou Estat Social no pot ser una píndola dosificada per polítics sovint sectaris i corruptes, com ara el del Govern valencià del president Camps. Govern Obert perquè l'administració ha d'estar al servei del ciutadà i no al revés, i per tant, la capacitat de decisió directa ha de ser una facultat inherent a la condició política de ciutadà i, per tant, l'Estat ha de tenir l'obligació de facilitar els mitjans a la població per a fer possible aquesta presa de decisions, tot i què es garanteixe l'accés a tota la informació rellevant que produisca aquella administració oberta, és a dir, no només les lleis i les decisions judicials, sinó també l'origen i el final de totes les decisions econòmiques i de gestió que l'administració ha fet amb el seguiment que els nous mitjans de comunicació permeten, garantint per llei i penalitzant amb inhabilitació l'escamoteig de tota aquesta informació al coneixement públic. I, per últim, Col·laboració Social en comptes d'individualisme o sectarisme més o menys oligàrquic o com a tret més característic de la nova organització social, és a dir, ja no val un sistema en el que un grup social o una minoria pot accedir a tot o decidir-ho tot limitant l'accés a la majoria o a una minoria marginada del benestar que gaudeixen els nous privilegiats. La societat ha demostrat prou que no funciona així, especialment en un moment de crisi, però no només ara. L'exemple d'empreses com Google ha demostrat des de fa temps l'eficàcia del model col·laboratiu d'organització econòmica i social front a models autoritaris i oligàrquics d'empreses multinacionals més o menys disfressades de noves idees, com ara British Petroleum.
Algú dirà que això pot proposar-lo fins i tot el nou govern de James Cameron a Gran Bretanya. És fals. La implementació de tot aquest programa és el que faria irrealitzable l'espectacle actual de corrupció, nepotisme i autoritarisme amb el segrest de l'opinió pública per mitjans de comunicació tradicionals donats per afinitat política i/o econòmica i incontrolables tant per la pròpia administració com per la població que ha sufragat i sufraga les seues despeses directa o indirectament. Fins i tot en el Regne Unit, el futur de Cameron és en l'aire si una societat mínimament informada i capacitada com la britànica es descobreix la més mínima corrupció semblant a la descoberta recentment en el Parlament britànic o alguna connivència amb empreses privades de han fet i faran en els pròxims anys desastres econòmics i mediambientals de la magnitud dels que estem vivint en aquests últims anys.
Per tant, cal una altra manera de fer les coses...
Perquè està clar que seguint les velles consignes i organitzacions desacreditades no es va enlloc. I aleshores, la recent protesta de vaga de funcionaris amb la següent amenaça de vaga general tant a Espanya com a Europa no fa més que fer riure els representants del c.f.i. reunits a Sitges aquest cap de setmana (provem per exemple la limitació, encara que interessant, de les reivindicacions d'aquesta pàgina web que parla d'aquella vaga a l'Ensenyament. Ara bé, l'existència, encara que limitada actualment al nivell de la influència local, de la Societat Civil es demostra dia a dia amb l'aparició de propostes imaginatives i no tant “utòpiques” a la manera marxista dita com les cooperatives integrals, que per altra banda poden ser tan viables com moltes empreses capitalistes i les evidències ho demostren cada dia més la proliferació amb el mateix model de la banca humanitària arreu del món..., com ara la carta individual al p. Banc que s'ha estés com la pòlvora en els seguents dies i ha arribat a alternatives més desenvolupades d'Insubmissió bancària com la que ara es proposa; però que no arribarien enlloc sense una mínima organització que, precisament, les noves tecnologies de la comunicació i la informació (TIC) ens permeten vore realitzades amb una immediatesa que esfereïdora per als socis del selecte club Bildelberg.
Sí, perquè al segle XXI això ha deixat de ser una dèria de gauchistes divins sense contacte amb la realitat com era habitual al període de la Transició. En la nostra època la diferència entre cançó protesta i èxit de vendes és més fina que mai, precisament per l'existència de tecnologies fora del control de la indústria audiovisual i el crit de rebelió es pot fer sentir molt més fort que no en els anys 70... Europeos Levantaos...
El poder tradicional econòmic i social es troba descol·locat amb la efervescència que crea en la Nova Societat el fracàs del seu model i les manifestacions i l'extensió i conseqüències de les noves protestes, tant, les locals, i l'exemple del barri del Cabanyal de València lluitant contra la seua alcaldesa i un partit polític monopolista com el ppcv representant el tradicional poder social i econòmic de la ciutat, amb el ressò que encara té aquesta lluita; com ara les lluites globals començades amb la protesta de la Flotilla de la Llibertat per alliberar del bloqueig la franja de Gaza, al mateix temps que denunciar l'autoritarisme i el racisme de l'Estat d'Israel indigne d'un poble com el jueu...
Està clar que les noves protestes identifiquen nous subjectes socials que el c.f.i. no reconeixia encara com un adversari, i que precisament per això s'han pogut desenvolupar sense entrebancs d'ideologies i organitzacions desacreditades com fins ara havia succeït. La proposta de vaga de funcionaris per al proper dimarts 8 de juny ha fet palès el descrèdit i la ineficàcia de les formes pròpies dels partits polítics i sindicats tradicionals; des de la vergonyosa contradicció dels sindicats i partits representants dels interessos de la dreta tradicional, com ara CSIF i pp, cridant i desconvocant la vaga tant parcial com general (tot en funció dels seus objectius de sempre, que són la presa del poder polític a curt termini i la consolidació de les desigualtats socials a la llarga), a la tèbia i autojustificativa amenaça dels sindicats de classe tradicionals a una vaga general que es quedaria com una altra fita més en la seua decadència com a organitzacions socials tant en crisi com el model de societat del benestar que ajudaren a conformar i ara també en discussió.
Està clar que la nova època que estem vivint vorà la desaparició de totes aquestes organitzacions o l'adaptació de les mateixes a la nova realitat tot assumint com a pròpies les reivindicacions fonamentals ja esmentades abans: Transparència, Govern Obert i Col·laboració, però també els nous mètodes de lluita satyagraha (no violenta) que manifesten les lluites locals i globals esmentades abans i d'altres.
La proposta de fer “Corralito” al Capital Financer Internacional
El resum d'aquesta proposta de protesta no violenta és perfectament compatible amb d'altres ja esmentades de la carta al p. Banc, però assenyala com a subjecte de la mateixa no un individu sinó tota una Societat Civil que es manifesta no tan sols irritada, com ara en l'anterior proposta, sinó serenament posicionada contra el sistema global que ha fet possible la crisi i totes les contradictòries manifestacions de suposada refundació i superació del sistema amb noves polítiques que no són sinó la repetició ad infinitum de les mateixes que s'han usat fins ara en el nostre planeta i no han solucionat els problemes locals ni globals.
Es tracta de què els treballadors, no el c.f.i. sota la màscara de qualsevol grup anònim d'inversors-especuladors internacional, sinó la gent normal, ara en juny de 2010 en Espanya poden ser els funcionaris i el personal laboral de l'administració pública i demà, o per què no, també el mateix dia..., pot ser la resta del poble treballador que cobra una nòmina de la manera que siga, domiciliada, per txec, etc., decideixen NO INGRESSAR aquesta nòmina EN ELS BANCS QUE HAN FET POSSIBLE LA CRISI sinó COM A ACTE DE PROTESTA TRAURE PERSONAL I VOLUNTÀRIAMENT AQUESTS DINERS EN METÀLIC del circuit que ha fet possible la reproducció del capitalisme financer internacional fins a la situació present i, per a evitar problemes d'atresorament personals sempre insegurs, especialment quant a les transaccions més comuns, FICAR-LOS EN ENTITATS DE BANCA SOCIAL com ara Triodos Bank, FIARE o la Colonya Caixa Pollensa en el cas de les Illes Balears, que són les úniques que no poden ser acusades de haver fomentat l'especulació immobiliària o financera en els mercats i que ens han dut fins a la situació present que ens obliga a retallar les nostres despeses personals, encara que això, ho reconeixen els mateixos que ens ho fan fer, signifique que la crisi econòmica es pot agreujar i la recuperació promesa després de les tormentes financeres eternitzar-se messiànicament en l'arribada. Aquestes entitats bancàries, com podeu comprovar en els enllaços, poden substituir tot el que fan les nostres actuals entitats bancàries i, a més a més, fan possible projectes socials al nostre país i arreu del món precisament en aquesta època de retallades que també els afecten greument.
Es tracta, en fi, de dir ben clar i generalitzadament (el volum d'aquesta protesta és il·limitat, pot estendre's per tota Europa i probablement per la resta del món on trobem o es funden entitats bancàries d'aquesta mena) no tan sols una protesta, que ho és, sinó una manifestació d'una nova Societat Civil que està ben clarament disposada a no seguir les velles i inútils pràctiques i consignes i que planteja als partits i sindicats tradicionals una nova forma de lluita en la qual el ciutadà deixa de ser l'elector subsumit en la Massa Majoritària Moral per esdevindre un nou subjecte social que reivindica una nova forma de fer les coses i les vol ara perquè està perfectament informat de que això no és una lluita utòpica més sinó que la seua materialització és tan real com necessària per a evitar la barbàrie i salvar la Civilització Humana de la destrucció. Conscient en fi de què no ha d'esperar que els líders, partits, sindicats, esglésies, etc. tradicionals plantegen el que és una possibilitat a l'abast de qualsevol.
Com i per què?
Segur que a aquesta altura del que s'ha llegit algú dirà que és impossible o inútil, que no podrà mobilitzar-se més que una minoria irrellevant a l'hora de decidir..., vet aquí les pròximes eleccions polítiques, sindicals, etc. Els direm que la creació d'un moviment no és mai massiva, però sí significativa. Ho va ser en el moment de les protestes pels drets civils en els Estats Units als anys 50 i 60, ho va ser a partir de les primeres manifestacions del moviment que va donar lloc als partits del Congrés en Sudàfrica i l'Índia a principis del segle XX de la ma de Mohandas Gandhi; ho ha de ser ara perquè una protesta com aquesta, encara que només comence de la ma d'un grup de treballadors que en la seua faena s'organitzen per a evitar problemes i, en comptes d'un acte que a vegades és contraproduent com la “vaga per assumptes propis” dels funcionaris insolidaris, ara es traduirà en una oportunitat per a confraternitzar i crear complicitats entre la classe treballadora, sense deixar de donar oportunitat als seus caps de participar igualment en la protesta sumant-se a la mateixa per a manifestar també la voluntat de fer possible un altre món.
Aquesta proposta no és només un manifest a l'espera d'un moviment. És la manifestació d'un quelcom que pot quallar en moltes coses (Per exemple, aquesta nova proposta que ens ha vingut des de companys de l'Ensenyament en Cadis de plantejar processos de reclamació formal jurídica contra la mesura de la retallada salarial dels funcionaris tot començant per enviar aquest document convenientment adaptat a la realitat de la Comunitat Valenciana al registre d'entrada de l'Administració via els nostres centres, tot iniciant un procés de reclamació davant la justícia en el qual els sindicats podrien fer la seua tasca participant amb els seus mitjans, canalitzant al mateix temps els desitjos de lluita de la classe treballadora amb una protesta factible i significativa.) però que representa una època en la que les aquestes coses poden anar per davant del que tradicionalment han estat primer en els altres moviments, com reunions d'intel·lectuals d'elit amb una influència relativa en el conjunt de la societat, encara que amb les idees molt clares, com per exemple el Manifest sobre el Nou Capitalisme (pdf) que van fer Mayor Zaragoza y Vidal Beneyto, entre altres... O simplement consignes repetides ad nauseam per organitzacions abominables... Ací tampoc tenen cabuda els aprenents d'Interahamwe ruandesos...
La música i la lletra la pot crear el mateix moviment en les reunions de les cues que es formarien en les entitats bancàries on es traurien els diners (no puc deixar d'imaginar-me la cara dels executius de les dites empreses, però això no impedeix que es puguen fer també cues a les nostres habituals sales d'espera als PROP...), així com les cues que es farien, molt més massives, en les poques sucursals de les dites entitats de crèdit social o la inventiva de la massa per a crear ambient pot esdevindre tot un experiment social i artístic, a banda de polític.
Les opinions i suggerències són ben rebudes.
Salut i força!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada