#SpanishRevolution - La Lluita continua malgrat les prediccions.

Després de les mobilitzacions posteriors a les manifestacions del passat 15 de maig, no hem de deixar de coincidir que molts dels plantejaments que feia ara fa vora un any s'han acomplert.

Primer: el Descrèdit del sistema polític vigent en Espanya i en el món occidental, incapaç donar esperances de participació a la ciutadania en un món cada volta més desigual i on les resistències al canvi per part del propi sistema cada volta són més violentes i irracionals. L'ús del control de la població amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme o la “pirateria” es fa cada volta més insuportable, especialment per a les noves generacions en el cas espanyol, que no han vist la diferència entre un control totalitari dels mitjans tradicionals i l'actual situació d'aparença de llibertats individuals i col·lectives.
La mostra més evident d'aquest Descrèdit esdevé el Moviment 15 de maig (15m) amb les seues assemblees recollint les opinions, inquietuds i propostes moltes d'elles tan assenyades com per fer avergonyir les organitzacions polítiques i sindicals establertes. Certament el hashtag, l'etiqueta, #spanishrevolution ultrapassa les fronteres i esdevé un símbol, no tan sols de la indignació dels pobles explotats fins a límits impensables a l'època del capitalisme manchesterià, sinó com a expressió del nou model d'organització social que deslegitima les tradicionals.

Segon: el Descrèdit del model de producció econòmic depredador dels recursos naturals, basat en un procés insostenible d'explotació dels mateixos i de la població mundial, provoca la paràlisi en el plantejament d'alternatives per a poder enfrontar-se a la seua fallida global, tant en els aspectes mediambentals (amb la incapacitat per a establir si més no uns criteris comuns d'actuació i no ja per concretar una agenda d'actuacions), com en la inexistència de governança econòmica. Les mostres més evidents són les cimeres sobre el clima i les inoperants cimeres del G8 i/o del G20.

Tercer: El Descrèdit de la preeminència econòmica capitalista occidental. Amplificat per la competència de models alternatius en contextos expansius com ara la Xina, ben és cert que aquestos tampoc estan resolent el problema de la crisi de l'economia del petroli, però l'evidència de les millores en el nivell de vida de la societat xinesa amaga qualsevol dissidència política i/o ètnica. Aquí la mostra més evident és la consolidació de la via brasilera al capitalisme social, que dóna encara més arguments en un context llatinoamericà als partidaris d'abandonar les velles receptes neoliberals, inversemblants de tant de retocades, com ara en la consolidació dels serveis públics de sanitat i educació, en plena crisi en la potència colonitzadora i en plena expansió en aquests països, decidits a recuperar els estàndards de vida europeus i cohesionar les seues societats com a pas previ per a demanar sacrificis en l'abandonament de les economies rurals tradicionals.. Amb un somriure vam llegir la notícia l'altre dia de l'augment de l'emigració cap a LlatinoAmèrica que pronosticàvem aleshores..

Quart: El Descrèdit de l'ordre social que en aquesta crisi econòmica ha demostrat la seua inoperància i que sarcàsticament ens promet tornar a repetir els errors que ens varen dur a la situació actual, al mateix temps que busca, com a solució al fracàs de la cohesió social, l'enfrontament amb els immigrants com a vàlvula d'eixida de les tensions, encara que això justifique els plantejaments que fan apologia de l'odi. La mostra més evident és el fracàs de l'extensió del model urbanístic segregador de la gentrificació a tot el territori amb les urbanitzacions fantasmes amb camps de golf espectrals assecant-se al sol mediterrani, estampa tan significativa com les “palmeres” i les illes de sorra artificial a Abu-Dahbi.. La seua contribució fonamental a la gestació de la crisi actual és un correlat de l'extensió d'alternatives polítiques sense futur com el nou feixisme europeu (com ara el nord-americà i prèviament el japonès), estigmatitzat amb els seus discursos fent apologia de l'odi al mateix temps que els empresaris demanen ma d'obra (qualificada i sense) com a base fonamental per al creixement econòmic i la preeminència tecnològica en els USA.

Però ara, en les presents circumstàncies, haurem d'afegir a aquestes evidències una d'altra positiva. L'evidència de la visibilitat i la viabilitat del nou món.

Davant de les crítiques fàcils sobre les contradiccions i o les mancances dels de protesta social que s'estenen arreu del món aquest any 2011, la simple observació dels fenòmens ens mostra: 1) la significativa novetat que representa front a les formes de lluita que havien predominat fins ara (partits polítics d'avantguarda, sindicats de treballadors, campanyes orquestrades pels mass media..); 2) la visibilitat del moviment contraposada a la opacitat dels règims que combat, però també front a tots els intents d'amagar tant el sentiment de malestar com la protesta social concreta i 3) la metodologia del moviment, basat en la interconnexió de les lluites en els nivells global i local, tant a nivell virtual (internet, xarxes socials, ús massiu del socialnetworking..) com desvirtualitzat a tothora en places, comissions, assemblees, etc. Aquesta novetat, prové directament de l'experiència de desenvolupament del software lliure, amb el treball col·laboratiu demostrant des de fa més de 20 anys la viabilitat i la necessitat d'implementar noves formes d'organització del treball amb estructures horitzontals i processos distribuïts lluny de les tradicionals formes de la producció en massa amb l'organització “científica” del mateix dins d'estructures piramidals i autoritàries. La teorització de la intel·ligència col·lectiva i del sharisme tant de moda, no posen sinó l'accent en el nou marc de relacions socials i, especialment, laborals que van a conformar les alternatives al model caduc de producció capitalista insostenible amb les seues estructures socials i econòmiques piramidals desprestigiades fins a l'avorriment.

Fruit d'un moment històric concret, el Moviment del 15m en Espanya, com ara el moviment que es va consolidar al voltant de la plaça Tahrir a Egipte, són tots ells manifestacions del canvi d'era, que no serà la tornada al neoliberalisme ni la avantsala d'un nou sistema autoritari aparentment social, sinó un nou context sorgit de les contradiccions del sistema capitalista i de les anteriorment enumerades alternatives. El neoliberalisme no fa més que entrar en contradicció amb els seus postulats inicials a tothora sense demostrar mai ser una alternativa viable tant per a la cohesió social com per al progrés sostenible. Els sistemes autoritaris encara vigents, tant els postcomunistes a la Xina i Vietnam com els islamistes autocràtics es sustenten en funció de la més descarnada marginació de la població treballadora immigrant i/o de minories ètniques i religioses, suposant aquesta marginació, no l'avantsala del progrés sinó de l'enfrontament social més sagnant. Tot és qüestió de temps i de l'augment de les contradiccions socials, econòmiques i/o mediambientals. Les alternatives són la tomba del món existent.

Tanmateix, la desconfiança cap als nous mètodes de lluita deriven de les inèrcies ideològiques i sociològiques que, certament, no s'acabaran en poc de temps i costarà quitar-les. Però el futur és al present quan aquest demostra, a cada passa ferma que fa, la consolidació de la nova via.

Les propostes d'extensió del moviment cap als barris, centres de treball, però també cap a noves formes de protesta aparentment individual, com la retirada dels diners de les entitats financeres especulatives i el seu ingrés en comptes corrents de la banca ètica ja proposats també fa un any i ara reforçats en els debats de les places a Espanya no fa més que demandar la creació de noves estructures de socialització, d'organització social, laboral, política i, per últim, el plantejament d'una Nova Societat bassada en els nous consensos que es van fent conforme es van estenent les accions (happenings, manifestacions, ocupacions, difusió per les xarxes socials, etc.) i les organitzacions (acampades, assemblees, comissions, subcomissions, etc.)

La por a no trobar un discurs articulat senzillament és filla del simplisme dels discursos polítics i culturals del segle passat que ens han dut a la situació d'atzucac global a la Humanitat. El nou moviment crea el seu discurs sobre l'etern mètode de la prova i l'errada aplicat a una nova sensibilitat social comunitarista i no sexista que permet el lliure desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva, així com de les expectatives de creixement sostingut en base a la racionalització del procés productiu i a la creació d'una nova forma d'organitzar la distribució dels recursos fora del mercat desregulat i el consumisme deshumanitzador. Els nous pressuposts polítics (Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu) i la nova metodologia (Distribució de responsabilitats, no-violència, no-sexisme, recerca de conclusions cohesionants i assertives, etc.) són la gramàtica del nou discurs polític que enterrarà les velles contradiccions entre dreta-esquerra, progressisme-conservatisme, etc. La creació de valor social, comunitari, cultural, però, també i prompte, també econòmic, és un fet; doncs l'experiència organitzativa i vital de les acampades amb la pràctica de les comissions, al mateix temps que es distribueix la feina de la difusió i no es tanca mai la possibilitat de les noves aportacions que traguen contínuament al moviment dels breus moments d'ensopegada, fa que, tot plegat, s'inicie un camí que pot reescriure l'espectre polític i social del segle XXI.

L'argumentació política en favor del Govern Obert, per exemple, que es va fer famosa a partir de la famosa directiva d'Obama en arribar a la presidència dels Estats Units, no és una prova del fracàs d'aquest discurs polític sinó el punt de partença per a molts en el coneixement dels nous pressuposts polítics: Transparència, Participació i Treball Col·laboratiu. La major o menor radicalitat dels plantejaments concrets que es puguen fer amb els mateixos conceptes no dóna més idea de la nova situació política en el nou context al nostre segle XXI. Certament, la nostra Transparència no és la que exhibeix el president Camps..., ni la Participació ciutadana s'ha de poder limitar al vot cada quatre anys en mig de la Revolució de les Telecomunicacions i la Societat de la Informació en la qual ens movem..., i per descomptat que el Treball Col·laboratiu no té res a veure amb el “Colaboracionisme” amb el sistema (aquest nostre o qualsevol dels abans descrits existents..), sinó amb la nova organització social alternativa que demostra directament el seu malestar però també la seua capacitat d'organització, gestió, resistència, resiliència i capacitat d'innovació per superar tots els entrebancs que surten al camí.

És cert que tot això ja s'estava albirant ara fa vora un any quan s'esmentava la tradició del socialisme mal nomenat utòpic. Però l'actualitat informativa ens reforça cada vegada més en què aquells que volgueren desqualificar-lo s'han desqualificar a si mateixos cada vegada més amb la seua reiterada insistència en tòpics que no solucionen res sinó que enterboleixen, si no fan cada volta més opaca la visió de la sortida al túnel.